On uniforms, equipment and training matters – D'afers sobre uniformes, equipament i instruccions.

As you may have seen in the last post about the Generalitat Infantry Regiment, the Catalan uniforms not only resemble but are identical to British uniforms of the mid XVIIIth century times. That is on purpose. After the War for Independence, a strong British influence was common in Catalàunia. Catalan units had already been training and fighting following British styles, platoon firing for example, in the War for Independence, and were also equipped with loads of British accoutrements, weapons and pieces of equipment. In later times, Catalan strategic interests were in line with British ones, eager as Catalans were to shake any chance to be retained or regained by a foreign yoke and to fend off any possible influence by their big neighbours, France and Spain. They formed a natural alliance with Britain, Portugal and the Netherlands, and willingly looked for a look distinct to that of their neighbours and which still remembered these same neighbours of which were the Catalan allegiances and where did their friendships lay. And also incidentally what could mean to mess with Catalàunia.

Also, The dire need for a naval branch of the armed forces which could both fence off piracy and keep a measure of independence of action against any potential threat called for an invigorated interest in the British navy, which was seen as professional and capable. More of it, the resulting situation put the Catalans as natural British allies, and not only that but staunch ones too. And obviously, the Catalan claims to sovereignty over (or comparted with) the Balearic Isles needed to be founded in practicality on a capable enough navy and that again called for both cooperation with the British and the rising and keeping of a similarly professional and able navy.

Finally, the main commercial interests of Catalàunia laid directly in Britain and the Netherlands and also now in the Americas. It had been so since the late XVIIth century. The spirits and wine northern European markets were very participated by the Catalan merchants and these were the beachhead for other Catalan made products like finished textiles, fine weapons and others. The final, particular triumph in the War for Independence had kept these interests alive and had augmented them. Also Catalans were able now to circumvent former limitations in commerce with the Americas which were imposed on them by former Spanish monarchs. Now the enterprising Catalan merchants were capable to deal with the Americas directly or by way of British and Dutch intermediaries and the Catalan economy had experienced a correspondent growing by which Catalàunia was justly nicknamed as the Mediterranean Holland.

All in all, not only were Catalans strategically interested in a number of ways to share views with Britain but also keen to share military experiences with a nation which like Catalàunia itself had to rely in a comparatively small and so a professional and stout army and a powerful navy too. To this the Catalans copied even the uniforms and, to their possibilities, the ways to remain free both militarily and economically.

Com podeu haver vist a la darrera entrada sobre el Regiment d'Infanteria de la Generalitat, els uniformes catalans no només s'assemblen, sinó que són idèntics als uniformes britànics de l'època de mitjans del segle XVIII. Això és a propòsit. Després de la Guerra de la Independència, una forta influència britànica es va fer comuna a Catalàunia. Les unitats catalanes ja havien estat practicant i lluitant seguint estils britànics, disparant per pelotons per exemple, durant la Guerra d'Independència, i també van ser equipats amb un munt de pertrets, armes i peces d'equipament britànics. Als darrers temps, els interessos estratègics catalans estaven en línia amb els britànics, desitjosos com estaven els catalans a fer trontollar qualsevol possibilitat de ser retinguts o recuperats per un jou estranger i per a defensar-se de qualsevol possible influència dels seus grans veïns, França i Espanya. Es va formar una aliança natural amb Gran Bretanya, Portugal i els Països Baixos, i voluntàriament es va cercar un aspecte diferent de la dels veïns i que recordés aquests mateixos veïns a on eren les lleialtats catalanes i a on eren les seves amistats. I també per cert el que podria significar ficar-se amb Catalàunia.

A més, la urgent necessitat d'una branca naval de les forces armades que pogués enfrontar-se a la pirateria i mantenir una certa independència d'acció davant de qualsevol amenaça potencial, promogué un interès vigoritzat a la marina britànica, que era considerada com a professional i capaç. Més encara, la situació resultant posava als catalans com aliats naturals i ferms dels britànics. I, òbviament, la reivindicació catalana de sobirania sobre (o compartida amb) les Illes Balears necessitava fundar-se a la pràctica a tenir una marina amb capacitat suficient i que de nou demanava una cooperació amb els britànics i l'augment i manteniment d'una flota professional i capaç de manera similar a la britànica.

Finalment, els principals interessos comercials de Catalàunia se situaven directament a la Gran Bretanya i els Països Baixos i ara també a les Amèriques. Hi havien estat des de finals del segle XVII. Els mercats dels aiguardents i del vi del nord d'Europa eren participats molt activament pels comerciants catalans i aquests van ser els caps de pont per a altres productes catalans, com els acabats tèxtils, les armes de qualitat i altres. El triomf final i particular a la Guerra d'Independència havia mantingut vius aquests interessos i els havia augmentat. També els catalans van ser capaços ara d'eludir les limitacions anteriors en el comerç amb les Amèriques, que els van ser imposades per antics monarques espanyols. Ara els emprenedors comerciants catalans van ser capaços de comerciar a les Amèriques directament o a través d'intermediaris britànics i holandesos, i l'economia catalana va experimentar un creixement corresponent tal què Catalàunia era anomenada amb justícia com l'Holanda del Mediterrani.

Amb tot, no només eren els catalans estratègicament interessat en un bon nombre de punts a compartir punts de vista amb Gran Bretanya, sinó també molt interessats a compartir experiències militars amb una nació que igual que Catalàunia havia de confiar en un exèrcit proporcionalment petit i per tant professional i robust i també una poderosa armada. Per això els catalans copiaren fins i tot els uniformes i, fins a les seves possibilitats, les formes de romandre lliures militarment i econòmicament.

On military matters - D'afers militars.

After the War for Independence, an Academy of War was founded which, directed by the Councillor of War of the Generalitat, was to keep a standing army and train its cadres. An Institute of Ordnance and an Academy for the Navy, both merchant and war, were also founded. The latter was directed by the Councillor of the Navy (from the Generalitat too) while a Mestre (master) of Ordnance was in charge of the former, chosen by the Councillor of War.

The standing army was reduced to a Guards regiment and six more line infantry regiments, three light infantry regiments, one of heavy cavalry, three of dragoons and two of hussars. Their names and uniform colours and facings followed closely the ones worn by these units in the War for Independence, although religious references were kept only informally and their official names followed assigned numbers and Colonels.

The Guards regiment was made up wholly with Granaders (grenadiers) and named after the institution it was to protect and serve, the Generalitat. Its six companies were always posted in watch duties in centers of government and key fortresses and cities. Next came the line infantry regiments, also of six companies, one of these of Granaders and the rest of Fusellers (fusileers, the name for other nation's musketeers in the Catalan army, which had no different fusileers units). Then there were three regiments of Fusellers de Muntanya (mountain fusileers, light infantry), one of this dressed and equipped like Austrian Croats.

Catalan regiments have been until now one battalion strong, with six companies each, one of these of Granaders and the rest of Fusellers. In battle, Granaders from different units can form converged grenadier battalions. Modern times have seen the Master of Infantry ask repeatedly for an increment of the armed forces, which has been granted by the newly appointed Minister of War, maybe to compensate for the upgrading of the cavalry role (see below).

The cavalry had one regiment of Cuirassers (cuirassiers, the Catalan heavy horse), three of conventional Dragons (dragoons, medium cavalry) and two of Hússars (hussars). All these units were small by standards and were to be trained in a supporting role they despised. The cavalry staff always asked for improvement on their battlefield role and this was achieved with the coming of the actual Minister of War, close acquitance of the Mestre de Cavalleria (master of cavalry), although the infantry has not lost its preponderance.

The artillery is specialized in defense, both coastal and of land fortifications. The difficult geography of the country calls for quick manouvering and sieges and so artillery tends to be less mobile and heavier. The field artillery is a small branch and contributes with small contingents to Catalan field armies, but is well trained and professional, having served in most cases for some time as ship gunners. Catalan ships on the other side tend to be full of guns; the nature of the Catalan navy is one of coastal defense and so its few ships of the line are heavy and sport a lot of firepower, in contrast with a lot of smaller warships fast enough to keep with corsairs and protect merchant ships (which in turn usually are well armed enough as to fend off pirates).

All in all every arm of the military and navy share a strong esprit de corps among their ranks and a sense of professionality and capability that makes up for their not high numbers. A fierce, sometimes ruthless attittude is also common and, if not well looked on by the high command, at least it is tolerated as a low inconvenience for a stern and aggressive behaviour in battle. Militia units on the other side are untested and matters of try and see, able both of outstanding deeds of bravery (like those of the Barcinonan Coronela back in the War for Independence) or of wavering indecision. Catalan marines and sailors are also brave people, used to the periodic clashing with Barbary pirates.

Després de la Guerra d'Independència, va ser fundada l'Acadèmia de Guerra que, dirigida pel conseller de Guerra de la Generalitat, havia de mantenir un exèrcit permanent i preparar els seus quadres de comandament. Es van fundar també un Institut de l'artilleria i una Acadèmia de la Marina, tant mercant com de guerra. Aquesta darrera va ser dirigida pel Conseller d'Afers de la Marina (de la Generalitat també) mentre que el Mestre de l'artilleria tenia a càrrec la primera, escollit pel Conseller d'Afers de la Guerra.

L'exèrcit es va reduir a un regiment de guàrdies i sis regiments d'infanteria de línia, tres regiments d'infanteria lleugera, una de cavalleria pesada, tres de dragons i dos d'hússars. Els seus noms i colors dels uniformes i divises seguiren fidelment les emprades per aquestes unitats a la Guerra d'Independència, encara que les referències religioses només es van mantenir de manera informal i els seus noms oficials van seguir els nombres assignats i els dels seus coronels.

El regiment de la Guàrdia es componia íntegrament de Granaders i portava el nom de la institució a la que protegia i servia, la Generalitat. Les seves sis companyies es van desplegar sempre en tasques de guàrdia i vigilància als centres del govern i fortaleses i ciutats clau. Els regiments d'infanteria de línia, també de sis companyies, tenien una de Granaders i la resta de Fusellers (el nom corresponent als mosqueters d'altres nacions a l'exèrcit català, que no tenia unitats de fusellers diferenciats). A més hi havia tres regiments de Fusellers de Muntanya (infanteria lleugera), un d'aquests vestit i equipat com els croats austríacs.

Els Regiments catalans tenien un sol batalló, amb sis companyies cadascun, una d'elles de Granaders i la resta de Fusellers. A la batalla, Granaders de diferents unitats podien formar batallons de granaders reunits. En temps moderns el Mestre de la Infanteria ha demanat repetidament un increment de les forces armades, que ha estat atorgat pel recentment nomenat Conseller d'Afers de la Guerra, potser per compensar la millora del paper de la cavalleria (veure més avall).

La cavalleria tenia un regiment de Cuirassers (cavalleria pesant), tres de dragons convencionals (cavalleria mitjana) i dos d'hússars. Totes aquestes unitats eren petites per als estàndards habituals i eren entrenats en un paper de suport que menyspreaven. El personal de cavalleria sempre demanava la millora del seu paper al camp de batalla i això es va aconseguir amb l'arribada de l'actual ministre de la Guerra, amic íntim del Mestre de Cavalleria, encara que la infanteria no ha perdut la seva preponderància.

L'artilleria s'ha especialitzat en la defensa, tant costanera com de les fortificacions terrestres. La difícil orografia del país requereix maniobres ràpides i setges i per tant l'artilleria tendeix a ser menys mòbil i més pesada. L'artilleria de camp és una branca petita i contribueix amb petits contingents a les forces catalanes en campanya, però està ben capacitada i és professional, havent servit en la majoria dels casos per algun temps com artillers a la marina. Els vaixells catalans per altra banda tendeixen a estar molt artillats; la naturalesa de la marina català és de defensa costanera, pel que els seus pocs bucs de línia són pesants i gaudeixen de molta potència de foc, en contrast amb un munt de petits vaixells de guerra prou ràpids com per a espantar els corsaris i protegir els vaixells mercants (que al seu torn, en general estan prou ben armats com per a defensar-se dels pirates).

En conclusió cada branca de les forces armades i navals comparteixen un fort esperit de cos entre les seves files i un sentit de professionalitat i capacitat que compensa el seu poc elevat nombre. Una actitud ferotge, de vegades despietada també és comú i, si bé no és ben vista per l'alt comandament, si més no és tolerada com a petit inconvenient a canvi d'un comportament sever i agressiu a la batalla. Les unitats de la milícia en canvi no són provades i són qüestió de provar i veure, capaces tant de fets notables de valor (com els de la Coronela Barcinona durant la Guerra de la Independència) o de vacil·lació indecisa. Els infants de marina i mariners catalans també són gent ferma, acostumada a periòdics enfrontaments amb els pirates berbers.

On Government - Del Govern.

It has been already said here that Catalàunia is a republic and of course no monarch is its head of state. The government resides in the General Deputation, also known as the Generalitat. A Deputy Principal acts as head of state and another deputy, the Conseller Primer or Prime (or First) Councillor, as head of government. Both are elective. There are five deputies-councillors who act as ministers of Afers del País (country, internal affairs), Afers Diplomàtics (diplomacy, external affairs), Afers del Tresor (treasure, finances affairs), Afers de la Marina (naval affairs) and Afers de la Guerra (war affairs) and six deputies more who act as Oïdors (literally, listeners) and have an auditing capacity over their respective ministries (including the prime counselor). A fourteenth member of the government, with no adjunt Oïdor, is the Secretary of State, who acts as a supervisor to the whole government and assessor to the Deputy Principal and substitutes that position if necessary.

All these deputies are elected by the Corts (courts), an assembly of the three Braços (representatives from the nobility, clergy and municipal arms or branches) from which they come from, two deputies from each branch, with the actual government. This assembly has legislative capacity and the voting of laws take precedence over the concession of taxes and subsidies to the government. Of course the imposition of any tax has to be preceded by a convocation of Courts where subsidies can too be petitioned in form of (normally) low interest loans.

The Generalitat is the executive arm of the government and also nominates the members of the Audiència General (the old, reconverted Audiència Reial, the judicial arm). Then the members of the Audiència elect their own representatives and president.

The Veguers (sheriffs) are government representatives in charge of Vegueries, territorial divisions which follow ancient traditions but were streamlined after the War for Independence. The Batlles are the majors of towns, cities and smaller municipalities which congregate into Universitats (universities, an administrative unit).

Batlles and Veguers can call for the Sometent, the militia, which acts as a police force in rural areas and is made up by the local inhabitants. In urban centers, the Coronela or urban militia has that role, with a standing minimal force supplemented by the gremial insitutions.

In Barcinona, the Consell de Cent (a municipal corporation which rivals the Generalitat in the Catalan capital) rules the city, with its own assembly and government organs. It rules also the potentially huge Barcinonan Coronela, which had a crucial role in resisting the Bourbon siege and assaults in the War for Independence.

Ja s'ha dit aquí que Catalàunia és una república i, per descomptat, cap monarca n'és el cap d'Estat. El govern resideix a la Diputació del General, també coneguda com la Generalitat. Un Diputat Principal actua com a cap d'Estat i un altre diputat, el Conseller Primer, com a cap de govern. Tots dos són càrrecs electius. Hi ha cinc diputats-consellers que actuen com a ministres d'Afers del País (assumptes interns), Afers Diplomàtics (la diplomàcia, les relacions exteriors), Afers del Tresor (assumptes finances, economia i hisenda), Afers de la Marina (assumptes navals) i Afers de la Guerra (d'obvi significat) i sis diputats més que actuen com a Oïdors (literalment, els oients) i tenen una capacitat d'auditoria en els seus respectius ministeris (incloent el Conseller Primer). Un catorzè membre del govern és el Secretari d'Estat, que actua com a supervisor del govern sencer i assessor al Diputat Principal, a qui substitueix si és necessari.

Tots aquests diputats són escollits per les Corts, una assemblea dels tres Braços (representants dels braços o branques de la noblesa, el clergat i municipals) dels que ells mateixos provenen a raó de dos diputats de cada branca, amb el govern actual. Aquesta assemblea té capacitat legislativa i la votació de les lleis té prioritat sobre la concessió d'impostos i subsidis per al govern. Per descomptat, la imposició de qualsevol impost ha de ser precedida per una convocatòria de Corts, on els subsidis també es poden demanar en forma de préstecs (normalment) a baix interès.

La Generalitat és l'òrgan executiu del govern i també nomena els membres de l' Audiència General (la vella, reconvertida Reial Audiència, el poder judicial). A continuació, els membres de l'Audiència poden escollir els seus representants i el president.

El Veguers són els representants del govern a càrrec de les vegueries, divisions territorials que segueixen antigues tradicions, però que es van reorganitzar després de la Guerra de la Independència. El Batlles són a càrrec de pobles, ciutats i municipis més petits que es congreguen en Universitats (una unitat administrativa). Batlles i Veguers poden aixecar el Sometent, la milícia, que actua com una força policial a les zones rurals i està format pels habitants locals. En els centres urbans, la milícia urbana o Coronela té aquest paper, amb un peu de força mínim augmentat per les institucions gremials.

A Barcinona, el Consell de Cent (una corporació municipal que rivalitza amb la Generalitat a la capital) governa la ciutat, amb la seva pròpia assemblea i òrgans de govern. Regeix també la potencialment molt nombrosa Coronela de Barcinona, que tingué un rol crucial en resistir el setge i assalts borbònics a la Guerra d'Independència.

By the name of the country - Pel nom del país.

The afternoon sun declined towards the horizon as the evening slowly overran the day, the last light of day pulling out golden reflections of the ochre facade of the magnificent building that housed the Academy of Good Letters. The great door opened and out came a man of middle age, wearing a brown coat and breeches of velvet of a darker shade of the same color. Turning towards the inside, made a salute with his hand and started to walk swiftly downwards to the street. Arnau de Cardona was an enlightened man, expert in several matters, who frequented the house to debate with other scholars about whatever.

That afternoon they had talked about origins. They had did so for all that Wednesday afternoon, as they had done so in the morning, speaking specifically of the origin of the name of their nation: Catalaunia. Since it was founded a dozen years ago, the Academy had seen between its walls a whole host of scholars and know-it-alls talking about and settling all kinds of things. Since that day, now distant about twenty years, when the end of the war brought the power to govern their own destiny, the most incisive minds in the country, and others which were not so, had assumed the task of returning it to prosperity after the arduous conflict and make of it an important crucible of culture.

The form of government adopted by the state, the republic, was the one which was more easily and better suited to the country's institutions and the people who were ruled and governed by them. The powerful middle class and the intense commercial activity of before the war had recovered and had got even more impulse. The state was now led by its citizens, a fact which had a multiplier effect on the activity of those same citizens. A side effect of becoming a fully independent nation, which did not share even its head of state with another, was the emergence of a stream of patriotic assertion that wanted to recover the memory of the country to strengthen the identification of its citizenship with the nation.

One of the investigations that had been done sought to ascertain the original meaning of the word which what used to name the country: Catalaunia. After several researching, a meeting was convened where the results would be made public. Arnau de Cardona had been invited, and now came out of it, quite satisfied. Some interesting hypotheses had been explained, and finally had come to conclusions.

On one hand, there were those who argued that the name descended from the ancient name of the territory that was the origin of the Visigothic kingdom and later reconquered tp the Muslims in the times of the Carolingian monarchs, the Mark of Gòtia: Gotholònia. Moreover, a large group felt that the name was derived from the characteristic abundance of castles and administrators of these (castlans) in a border land like Catalàunia. But most surprising was the final speech, vehemently defended, which said that the name was the result of consideration of the country as a land of the righteous or land of the pure.

The legend went that Mary Magdalene, who could have been the wife of Jesus of Nazareth, had landed with her family on the northern shores of the country. It had to be understood that, in times past, the country extended their territories further north than in the present times. So the wife and children of Jesus Christ should be established in those lands, as his followers did. The Greek word Katharos that means pure, would have been used to designate the land and its inhabitants. It was not surprising that much later the Cathars took this name also. And so the land known as Katharoilònia, or similar, would have ended deriving in the name Catalàunia. It was agreed that, for its implications, this could be problematic as a name, fact that later would have caused its association with a supposed Gothic origin.

All in all, quite interesting in view of Arnau de Cardona, who, while jamming on his tricorne hat and wrapping up himself with his cloak against the incipient cold autumn, was thinking that he had to meet up with a military officer with whom he had to have dinner that same night, one that would put him up with the difficult situation in the northwest part of the border where he had to be escorted to by the following week. A mission was waiting there, and one related to some strange way he had heard that afternoon at the Academy of Letters.

Sobre el nom del país.

El sol de la tarda ja declinava cap a l'horitzó, el vespre s'anava ensenyorint del dia i les darreres llums del dia arrencaven reflexes daurats de l'ocre façana del magnífic edifici que albergava l'Acadèmia de les Bones Lletres. La gran porta s'obrí i en sortí un home, de mitjana edat, que vestia casaca marró de pany fi i calces de vellut d'un to més fosc del mateix color. Tombant-se cap a l'interior, féu una salutació amb la mà i arrencà amb pas lleuger cap el carrer. N'Arnau de Cardona era un home il·lustrat, coneixedor de matèries diverses, que freqüentava aquella casa per a debatre amb d'altres erudits sobre el què fos.

Aquella tarda havien xerrat sobre els orígens. Portaven tota aquella tarda de dimecres, com havien fet també al matí, parlant, concretament, de l'origen del nom de la seva nació: Catalaunia. Des de que es fundà una dotzena d'anys enrere, l'Acadèmia havia vist com entre aquelles parets tota una munió de savis i saberuts xerrar i dirimir sobre tot tipus de coses. Des d'aquell dia, ara llunyà d'uns vint anys, en què el final de la guerra els portà la facultat de regir el seu propi destí, les ments més incisives del país, i d'altres que no ho eren tant, havien assumit la tasca de retornar-lo a la prosperitat després de l'arduós conflicte i de fer-ne també un important gresol de cultura.

La forma de govern adoptada per a l'estat, la república, era la que millor i més ràpidament s'adaptava a les institucions del país i les persones que el governaven i eren governades. La potent classe burgesa i la intensa activitat comercial d'abans de la guerra s'havien recuperat i havien agafat embranzida i tot. L'estat era ara dirigit pels seus ciutadans, i això havia tingut un efecte multiplicador a l'activitat dels mateixos. Un efecte col·lateral d'esdevenir una nació completament independent, que ja no compartia ni tan sols el cap d'estat amb cap altra, havia estat el sorgiment d'un corrent d'afirmació patriòtica que volia recuperar la memòria del país per a afermar la identificació de la ciutadania amb la nació.

Una de les investigacions que s'havia fet cercava d'esbrinar el significat original del mot amb què s'anomenava el país: Catalaunia. Després de diverses recerques, fou convocada una trobada on aquestes es farien públiques. N'Arnau de Cardona hi havia estat convidat, i ara en sortia, prou satisfet. Havien aparegut hipòtesis interessants, i finalment havien arribat a unes conclusions.

Per un costat, hi havia qui defensava que el nom descendia de l'antiga denominació del territori que fou l'origen del regne visigot i més tard reconquerit als musulmans en temps dels monarques carolingis com a Marca de Gòtia: Gotholònia. Per altra banda, un nombrós grup opinava que el nom era derivació de la característica abundància de castells i administradors d'aquests (castlans) d'una terra fronterera com la de Catalàunia. Però el més sorprenent havia estat la intervenció final, que havia defensat de forma vehement que tal nom era resultat de la consideració del país com a terra de justos o terra dels purs.

Deia la llegenda que Maria Magdalena, que podria haver estat la muller de Jesús de Natzaret, havia desembarcat amb la seva família a les costes del nord del país. Calia entendre que, en temps pretèrits, el país estenia els seus territoris molt més al nord que a l'actualitat. Així, la muller i els fills de Jesucrist s'haurien establert a aquelles terres, com els seus seguidors. La paraula grega katharos, que significa pur, s'hauria fet servir per a designar aquelles terres i els seus habitants. No fou gens estrany que molt posteriorment els càtars prenguessin també aquesta denominació. Essent la terra denominada com Katharoilònia, o semblant, hauria acabat derivant a Catalàunia. Hom estava d'acord què, per les seves implicacions, podria resultar problemàtica tal denominació, fet pel que més endavant s'hauria associat amb una suposada procedència gòtica.

Tot plegat, força interessant en opinió de l'Arnau de Cardona, que mentre es calava el tricorni i es cobria amb el capot del fred de la incipient tardor, anava rumiant que havia de retrobar-se amb un oficial de l'exèrcit amb el que havia de sopar aquella mateixa nit, que el posaria al dia de la difícil situació a la part de la frontera nordoest a on l'havia d'escortar la setmana següent. Una missió els esperava, allà, relacionada d'una certa i curiosa manera amb el que havia sentit aquella tarda a l'Acadèmia de les Bones Lletres.